AMICS I AMIGUES, BON DIA
Seguim amb les benaurances. Recordem: és el
camí de la felicitat (“Feliços... feliços...) que ens marca Jesús. Felicitat...
desconcertant. No és la felicitat que el món busca; però és l’autèntica. Ens
l’assenyala Jesús, que l’ha provat i ens vol immensament feliços. Som-hi,
doncs.
Feliços
els qui ploren, Déu els consolarà. Quin és el plor de que
parla Jesús? No és el plor del qui ha caigut i s’ha fet mal. Es tracta d’un
plor interior, diguem: feliços els qui s’afligeixen, els qui ploren en el seu
cor.
Plora
una mare en veure que un fill no va per bon camí. Eren
les llàgrimes de Santa Mònica, la mare de sant Agustí, en veure com el seu fill
s’llunyava buscant plaers i honors humans. Les llàgrimes de Mònica la portaven
a pregar molt, a oferir tots els sacrificis possibles per la conversió
d’Agustí. Eren llàgrimes d’amor. Tots sabem com Déu la va consolar. El seu fill Agustí el coneixem com a Sant
Agustí.
Plora
un jove que se sent impotent per sortir-se’n del pecat.
Voldria..., però no pot. I plora. Intenta lluitar... però hi torna. I això el
fa patir. Plora. No ho dubteu: Déu
el consolarà. I se’n sortirà, com tants joves se n’han sortir. Aquests plors
els escolta el Senyor. Qui plora pels seus pecats, aquest dolor és redemptor.
Déu hi és allí. I l’aconsolarà.
Plora una nena
davant d’unes notes baixes del col·legi. I les ensenya plorant als seus
pares. Els pares que saben que la nena estudia de veritat, l’animen, i se’n
surt. Són plors que... Déu aconsola. Plorem
per la defunció d’un familiar o un amic,
o pel dolor d’un malalt... Plors que es converteixen en acompanyament, ajuda,
pregària. Són signes del consol de Déu.
I quants i quantes han plorat veient el dolor de tanta gent, de nacions senceres, que
passen gana, que moren per qualsevol malaltia. Aquests plors s’han traduït en
obres de tot tipus al servei d’aquests pobles. Han plorat... i han actuat, fent
un servei meravellós al món. Déu els ha consolat; i a través d’ells, a tantes
persones que han pogut sobreviure.
Com veieu, parlem d’uns plors que no són
–diguem-ne- llàgrimes de cocodrilo, sinó que són fruit d’un amor intens als
altres, d’un penediment dels propis pecats, d’un desig de fer el bé... El
consol de Déu ve sempre, Ell sap quan i com. Però és segur. Ens ho diu Jesús. I
Ell ho ha viscut. Va trobar-se amb molts
que ploraven, cecs, muts, pecadors. A tots els va aportar consol. Ell mateix ha
patit com ningú. Ha plorat... per nosaltres. Perquè... ha estimat del tot. I...
Déu Pare... l’ha consolat. L’ha ressuscitat. AMICS, tinguem-ho ben clar:
“Feliços els qui ploren... seran consolats. BON DIA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada