La llegenda del confinament

Amb ocasió de la Diada de Sant Jordi, una amiga nostra de la Catequesi ha compartit la llegenda que ha escrit amb rodolins sobre el confinament per la Covid-19, inspirant-se en la llegenda de sant Jordi, patró de Catalunya, que celebrem avui. 

L’estrella de l’esperança

Al cel hi havia milions d’estrelles de tots els colors: blanques, platejades, verdes, daurades, vermelles i blaves. un dia, inquietes, es van apropar a Déu i li van dir:

-Senyor Déu, ens agradaria viure a la Terra, entre les persones...

- Així sigui – va respondre Déu.

Aquella nit, hi hagué una bonica pluja d’estels. Alguns es van arraulir a les teulades de les esglésies, d’altres anaren a jugar i córrer pels camps, d’altres es mesclaren amb les joguines... i la Terra va quedar meravellosament il·luminada. Amb el pas del temps, però, les estrelles van deixar els homes i tornaren al cel. La Terra quedà trista.

-Per què heu tornat? – va preguntar Déu en veure que arribaven l’una rere l’altra.

- Senyor, no ens ha estat possible romandre a la Terra... Allà hi ha molta misèria, violència, maldat i injustícia.

I el Senyor va dir:

- És clar! El vostre lloc és aquí, al cel! La Terra és el lloc de les coses transitòries, del que passa, del que cau, del que s’equivoca, del que mor... Res no hi és perfecte! El cel, en canvi, és el lloc de la perfecció, del que és immutable, del que és etern i no mor mai...

Després que haguessin arribat i les hagués comptat, Déu digué:

- Manca una estrella! Que s’ha perdut pel camí?

Un àngel proper va respondre:

- No, Senyor, una estrella ha decidit quedar-se entre els homes. Ha descobert que el seu lloc és exactament on hi ha la imperfecció. la limitació, on no van bé les coses, on hi ha lluita i dolor...

- Quina estrella és?

- És l’Esperança, Senyor. L’estrella verda. L’única d’aquest color!

I quan miraren cap a la Terra, observaren que l’estrella no era pas sola. La Terra estava novament il·luminada perquè hi havia una estrella verda al cor de cada persona. I és que l’únic sentiment que l’home té i Déu no necessita tenir és l’Esperança. Déu ja coneix el futur i l’Esperança és pròpia de la persona humana, d’aquell que va errant, que no és perfecte, que no sap com serà el futur...

Rebeu aquesta estrella en el vostre cor. No deixeu que fugi i no permeteu que s’apagui. Tingueu la certesa que il·luminarà el vostre camí. Sigueu sempre positius i doneu gràcies a Déu per tot. Sigueu feliços i que la vostra felicitat il·lumini el cor de les altres persones.

Prem aquí i veuràs el conte amb animació.

Després de llegir el conte, pots respondre aquestes preguntes:

1.- Un estel no va voler retornar al cel i va decidir quedar-se a la Terra.
     Quin era el seu nom? De quin color era? Per què s'hi va voler quedar?

2.- Quina transformació es va produir aleshores a la Terra?

3.- Què és el que t'ha agradat més d'aquest conte.

El Coronavirus

El conte del coronavirus és una lliçó dels més petits a molts adults per entendre la importància de quedar-se a casa aquests dies.

Aquí teniu el conte traduït al castellà:

Había una vez, en un país muy muy cercano, un virus al que se le conocía con el nombre de Coronavirus. Este virus, como todo aquel que se pone una corona en el nombre o en la cabeza, deseaba conquistar el mundo y, como no tenía piernas, solo podía avanzar saltando de persona en persona.

Llegaron al país los hombres y las mujeres más fuertes del mundo (o, mejor dicho, las mujeres y los hombres que se creían los más fuertes del mundo), pero ninguno de ellos fue capaz de vencer al virus, ya que este era tan pequeño que siempre sabía cómo esquivar los golpes.

—¿Si es tan pequeño, cómo lo podremos ganar?—se preguntaba la gente.

—¡Muy fácil! —dijo un niño que pasaba por allí (un niño que es todos los niños y que en este cuento simboliza el sentido común, una característica humana que a menudo vamos perdiendo al hacernos mayores, igual que pasa con la capacidad de ver el elefante dentro de la boa en El Principito)—. Si no tiene piernas, nosotros somos sus piernas. Entonces, si nos quedamos todo el tiempo posible en casa, no podrá seguir avanzando y lo ganaremos sin luchar, que es como se ganan las luchas más importantes de la vida —añadió el pequeño que dejó boquiabierto a todo el mundo.

Y así fue como todos los niños se quedaron dos semanas en casa, y como los adultos aprendimos un poco del sentido común de los más pequeños. Así fue como todos pudieron volver a leer El Principito, y entenderlo por fin. Y así fue como comprendimos que las victorias más importantes se ganan con armas que son invisibles a los ojos.

Autor: Vícor Espiga
Ilustración: Giroillustrator 

Traducción: Berta Rubio Faus 

Narración: Carmen González

                 

Si ho preferiu, podeu veure en conte en català: