Les crisis són sempre una oportunitat. Ningú no desitja patir una experiència crítica, veure com les seves rutines i hàbits quotidians s’alteren significativament, però les crisis, ben digerides, són una oportunitat i no solament a títol individual, sinó també col·lectiu.
La crisi pandèmica que patim ens exigeix estar confinats, closos en l’espai íntim de la llar. Aquesta reclusió és una novetat en la nostra vida quotidiana. Tendim a marxar de casa d’hora i, sovint, arribem tard, després d’un dia de múltiples activitats. L’imperatiu de restar a casa ens desafia, ens sacseja, fins i tot, ens indigna, perquè volem exercir la nostra llibertat de moviments, però també és una gran oportunitat, una ocasió que pot ser molt fecunda per a tots.
És, en primer lloc, un acte de solidaritat. No solament estem confinats per protegir-nos a nosaltres mateixos, sinó per protegir els altres conciutadans i, especialment, els grups més vulnerables de la societat, els qui estan més exposats a patir la malaltia. Hem d’estar a casa, però això no és fàcil. S’obren, però, un munt de possibilitats. La vida activa deixa pas a la vida contemplativa; la vida exterior, generalment acuitada i sense pausa, cedeix pas a la vida interior.
Tot això ens causa neguit. ¿Què farem ara? ¿Com passarem les hores tots plegats? El qui està sol, haurà de pouar en la seva creativitat per mirar d’ocupar el temps. Els qui vivim acompanyats de fills, haurem de conrear mútuament la paciència i la tolerància per evitar les friccions pròpies de la vida en comú.
La crisi que patim és una ocasió per créixer, per fer net, per mirar-nos per dins, per retrobar el que és essencial, per engegar converses que mai no hem tingut amb els nostres fills, per llegir llibre acumulats en la prestatgeria, per acostar-nos a l’Evangeli i meditar-lo a fons, paràbola a paràbola, per assaborir aquella música que ens transporta al setè cel, per donar-nos mútuament ànims, per practicar la vida comunitària i prendre distància del consumisme compulsiu que col·lectivament ens caracteritza.
També és una ocasió per agrair als professionals de salut tot el que fan per curar i cuidar els qui pateixen; per veure el que ens uneix a tots, més enllà de la cansada picabaralla política. No som afortunats. Ningú no vol les crisis, tampoc el patiment, el desconcert, ni la desfeta econòmica que suposarà per moltes economies domèstiques. Ningú no ho vol, però ens ha tocat viure-la.
La crisis és una ocasió per ser més humils, més atents, més solidaris, més respectuosos amb les autoritats públiques i més agraïts als científics que cerquen la fórmula per evitar la seva extensió. També és un temps per retrobar la pregària, per confrontar-se a Déu, per demanar-li que ens doni la força per afrontar-la amb dignitat, amb temprança i amb esperança; perquè vessi els seus dons en tots els ciutadans, especialment en aquells que pateixen la malaltia en la pròpia carn.
Haurem d’aprendre a consolar-nos, a dir-nos les paraules de conhort i d’estima, a establir vincles més sòlids i sincers. Aquest temps de separació física també és una ocasió per adonar-nos del valor que té la relació social, el tracte amb els altres, el llenguatge no verbal. Ens costa desprendre’ns d’aquest llenguatge, però, en fer-ho, ens adonem del valor que té i com el necessitem per expressar l’afecte que sentim per les persones més properes. Paciència i esperança.
Francesc Torralba
Professor de la Fundació Blanquerna-URL
