Conclusió a les OBRES DE MISERICÒRDIA

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Conclusió a les OBRES DE MISERICÒRDIA

Ahir vam acabar el llistat de les obres de misericòrdia. En començar, ja fa uns dies, recordàvem aquelles paraules de Jesús: ““Veniu, beneïts del meu Pare, perquè quan jo tenia fam, quan estava malalt o a la presó, quan no tenia vestit, en vàreu ajudar”. I a la pregunta: Quan us vam veure necessitat i us vam ajudar? Jesús dirà: “Sempre que ajudàreu a un d’aquests petits... m’ho féreu a mi”.

Podem acabar dient que hem estat parlant del més essencial en la vida d’un cristià. És estimar. Estimar Déu amb tot el cor... i estimar els germans. Precisament estimar el germans és la manera de demostrar que estimem Déu de tot cor. És el més important que se’ns demana en la nostra vida.

Sant Joan de la Creu deia que “al final de la vida, se nos examinarà del amor”. Aquesta serà la matèria de l’examen.

De vegades hem citat un verset d’un gran poeta espanyol. Deia:

“Toma, hermano, sin medida,

lo que quieras para ti;

que, al final de esta vida,

sólo tendré lo que di.”

Això suposa, no uns canvis ocasionals en moments de la vida, sinó tota una orientació diferent de la nostra vida, un canvi radical que podríem descriure així:

No viure per a si mateix, sinó viure per fer feliços els altres.

No fer el que em dóna la gana, sinó allò que convé.

No està pendent del que m’agrada, sinó del que l’altre necessita.

Jesús deia: “Jo faig sempre el que agrada al meu Pare”. I tots sabem que el Pare volia que morís en creu per la nostra salvació. I allà va Jesús amb decisió. La gran OBRA DE MISERICÒRDIA és la donació total de Jesús a la humanitat.

Gràcies a Déu, hi ha hagut en la història, i també en el nostre temps, moltes persones, que han fet, i fan, de la misericòrdia la raó de la seva vida, que han viscut i viuen “fent el bé”, consolant, acollint, ensenyant, perdonant, pregant, estimant... Han tingut en compte les paraules de Jesús; han identificat Jesús en el malalt, el despullat, el presoner, el trist... “quan ho fèieu a un d’aquests, a mi m’ho fèieu”.

Amics i amigues, no ens cansem de fer el bé... sempre... a tothom. Tenim un exemple, Jesús. Quan Sant Pere va voler resumir la vida i les paraules de Jesús, ho va expressar així: “Va passar per tot arreu fent el bé” Tan de bo que es pogués escriure, com epitafi en la nostra tomba: “Va passar fent el bé”. Acabem amb el manament de Jesús: “Estimeu-vos els uns als altres, tal com Jo us he estimat” .

BON DIA

Hem estat contemplant el que em diem “el sacrifici d’Isaac”, en el llibre del Gènesi. Déu no demanava a Abraham que immolés el seu fill. Només li demanava obediència. Estem a la capella del Santíssim, És mosaic,

 obra de Santiago Padrós, any 1965.

Pregar pels vius i pels difunts

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Pregar pels vius i pels difunts

AMICS I AMIGUES. BON DIA.

Avui acabem aquestes xerrades sobre les obres de misericòrdia. I ho fem amb aquesta tan bonica i expressiva: Pregar pels vius i pels difunts.

Dic bonica i expressiva, perquè en totes les altres obres de misericòrdia hem parlat del que nosaltres hem de fer en favor dels nostres germans, com els hem de tractar, com ens hem d’interessar per ells, quines bones actituds hem de tenir per fer-los feliços... Aquesta d’avui: pregar pels vius i pels difunts, ens fa pensar que és Déu sobretot qui pot i vol alleugerir les penes dels nostres germans, qui els pot consolar, ensenyar, orientar... simplement perquè Déu és qui més pot, qui més sap, i qui més els estima. Per això... PREGAR PER ELLS... és posar Déu i tota la seva força i bondat a favor d’ells. Preguem... pels vius i pels difunts.

Sóc conscient que, fa uns dies, en l’explicació d’una de les obres de misericòrdia, la que s’enunciava “Enterrar els morts” van parlar llargament de la pregària pels difunts, de la missa oferta per al seu descans etern. Parlem, doncs, avui de “pregar pels vius”.

Pregar, com a obra de misericòrdia. és parlar-li a Déu Pare de les persones que estimem (i que ell estima més que nosaltres) dels fills, petits, joves i grans, de l’espòs, de l’esposa... Pregar és encomanar-los-hi, perquè vetlli per ells, els orienti, els alliberi dels perills, els enforteixi en la fe, beneeixi el seu treball, els seus estudis... tot, tot, tot li podem demanar a Déu. I dir-li, al mateix temps, que faci, en totes aquestes coses, el que a Ell li sembli millor, perquè és Déu qui sap el que més convé a cadascú. Ho sap, però li agrada que n’hi parlem, que li expressem la confiança que tenim en Ell.

Pensem, a més, que aquesta pregària que fem per als altres, i que és una obra preciosa de misericòrdia envers ells, ens fa un gran bé a nosaltres mateixos. Perquè ens apropa a Déu, conversem amb ell, creix la nostra intimitat amb ell.

La pregària, tota pregària, és conversa amorosa amb l’Amic que més ens estima. És deixar-se estimar per Ell. Són els moments més feliços. Així ho deia santa Teresa d’Àvila.

El Rector d’Ars, sant Joan Maria Vianney, deia que, quan havia d’anar de poble en poble, pregant se li feien les hores curtes i molt agradables.

Pregar, pregar, pregar. Mai ho farem prou; mai ens cansarem de fer-ho. I la pregària ens llançarà a fer el bé a tothom. Tota obra nostra es convertirà en una Obra de Misericòrdia, de la que se’n beneficiarà tothom. I els primers... nosaltres mateixos. D’acord? 

BON DIA

Hem estat davant un llistat dels mossens de la parròquia, que, en la revolució del 36, van morir tots màrtirs. Està en procés la seva beatificació. Tenim en el cel molts intercessors. És bona ocasió de pregar pels mossens. El rector era aleshores, Mn. Ramon Josep Franch. En llatí diu: “Benaurats els qui moren en el Senyor”.

Sofrir amb paciència els defectes dels altres

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Sofrir amb paciència els defectes dels altres

BON DIA, AMICS I AMIGUES.

Seguim avançant en les Obres de Misericòrdia. La d’avui diu així: “Sofrir amb paciència els defectes dels altres”. Hi haurà ocasions, veritat? I els altres també tindran ocasió de fer-ho amb nosaltres. Bé. Parlem-ne.

Tots tenim defectes. És veritat, o no? Quina actitud se’ns demana?

Parlem primer de nosaltres mateixos. Els nostres defectes, especialment si són voluntaris, ens fan mal, lògicament; però també fan mal als altres que tenim a la vora. Si som mandrosos, si volem tenir sempre la raó, si parlem amb violència, si insultem,... i així podríem anar dient altres formes de fer, estem sembrant malestar a casa, al treball, amb els amics... D’aquesta conducta nostra, segur que ens n’adonem... no voldríem ser així... i ens agrada –i potser ho demanem- que els altres no ens ho retreguin, i fins i tot ens perdonin, tinguin paciència i bondat amb nosaltres.

D’acord, necessitem i demanem que els altres tinguin paciència amb els nostres defectes. I ens hauríem de fer la pregunta: Nosaltres, som pacients, bondadosos amb els defectes dels nostres germans? Som pacients amb els avis que ens conten sempre la mateixa història? Som pacients amb els petits, que els hem de repetir les coses mil vegades i sembla que no en fan cas? Som pacients amb la mare que, de vegades, ens parla cridant?

Deixeu-me encara dir: Som pacients amb nosaltres mateixos, que fem mil vegades el mateix propòsit i no ens en sortim?

Amics i amigues. La paciència ha de ser la nostra virtut. Hem de demanar a Déu que ens la concedeixi. L’hem d’anar practicant cada dia. És una mena de senzillesa, de bondat, de respecte, de confiança, d’amor. Tenir paciència... és fer exercici de totes les virtuts.

Demanem tenir aquesta paciència envers tots els qui viuen amb nosaltres. Demanem també que ells la sàpiguen tenir amb nosaltres.

Recordem, finalment, quanta paciència tenia Jesús amb els pecadors i amb els apòstols que no acabaven d’assimilar els consells de Jesús i es barallaven entre ells. Jesús els va guanyar amb paciència, i... amb l’exemple.

Mirem-nos sempre tots –uns i altres- amb bondat, amb respecte, amb paciència.

Anirem formant així una família, on tots ens hi trobarem bé. Ho provem?

Recordem l’obra de misericòrdia: Tenir paciència amb els defectes dels altres. I que sàpiguen ells tenir-la amb els nostres. BON DIA.

Estem contemplant, en mosaics de la capella del Santíssim del Carme, dos símbols de l’Eucaristia: una cistella amb el pa, i una altra amb raims: el vi. El pa i el ví que es converteixen en el Cos i la Sang de Crist. Tot obra de Santiago Pedrós, com tot el mosaic de la capella, l’any 1965

Consolar el trist

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Consolar el trist

Bon dia, amics i amigues.

La quarta obra de misericòrdia, de caràcter espiritual s’enuncia així: consolar el trist. Pensem, per exemple, en Jesús. Visitava la família de Marta i Maria, que ploraven la mort del seu germà, Llàtzer. Li feia compassió la gent: que estava malalta, que tenia fam, que vivia com ovelles sense pastor. Les aparicions als apòstols, dones, després de la resurrecció, tenien  també aquest motiu; consolar-los.

Jesús tenia el cor molt sensible al dolor de la gent. I feia tot el que podia per estar al seu costat i solucionar els seus problemes. Nosaltres no ho podem fer sempre, de solucionar els problemes. Però... consolar... és anterior a les solucions.

La gent, abans que se li solucioni el problema, agraeix qui es posi al seu costat. “Posar-se al costat de la gent que pateix”: seria una altra manera d’expressar aquesta obra de misericòrdia.

Però consolar no és solament dir paraules de consol, que està molt bé. I de vegades no es pot fer res més. És el cas de quan volem consolar a qui ha perdut una persona estimada o ha tingut un ensurt irreversible en qualsevol aspecte.

Però moltes vegades, el consol pot estar seguit d’un ajut, de qualsevol tipus que la persona trista pot necessitar. En aquest cas, al consol cal que li segueixi l’ajut.

De vegades aquell que està trist no ho comenta. Però, si un l’estima, ho nota fàcilment, i s’hi apropa.

Així ho fan les mares que intueixen la tristor d’un fill, petit o jove, i, sense preguntar, s’hi apropen, fan caliu, li ofereixen conversa, sense pressa... fins que el fill, mogut per l’amor desinteressat, s’obre i manifesta el motiu de la tristor... Sigui quin sigui, el fill ja s’ha sentit consolat. Era el que necessitava: sentir-se estimat. I això li donarà més llum, més serenor, per buscar solució al problema que el posava trist.

Sí; hi ha molta gent que pateix. Potser aquesta obra de misericòrdia: “consolar el que està trist”, és de les més necessàries.

Una malaltia, una defunció, la pèrdua del treball, una situació familiar difícil, un membre de la família... problemàtic, una mala nota en els estudis, un problema personal que no acabo de solucionar, la discussió amb un amic, ... cadascú sap tot allò que el posa trist. Potser no volem que ningú s’apropi a consolar-nos. Doncs, precisament és el moment en què més necessitem una paraula sincera de consol.

Tant de bo que, en aquestes circumstàncies, trobem una persona que faci de Jesús envers nosaltres. I que nosaltres vegem Jesús en aquell que pateix. BON DIA.

Contemplem la pintura central de l’Església del Carme. Al peu de la creu, veiem Maria, la mare, Maria Magdalena i Joan. Cadascun d’ells, sense adonar-se’n, és per als altres un ajut, un consol. També per Jesús!

Perdonar a qui ens ha ofès

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Perdonar a qui ens ha ofès.

AMICS I AMIGUES, BON DIA

Seguim meditant i explicant les Obres de Misericòrdia espirituals. Ens toca parlar d’aquesta: Perdonar a qui ens ha ofès. A mi, a tots, suposo que a vosaltres... ens costa de perdonar. Per això hi ha tantes baralles en el nostre món. En les famílies –quan la família hauria de ser la llar de la pau, de la bondat, de la delicadesa...- quantes baralles! La violència, el rancor, la paraula forta, ofensiva... ho veiem a tot nivell: familiar, polític, institucional.

Jesús sabia molt bé que ens costa perdonar. Per això, va parlar tantes vegades, a la gent, i als seus amics, els apòstols, del perdó:

“Quan pregueu, feu-ho així: “Pare nostre... perdoneu les nostres culpes així com nosaltres perdonem els nostres deutors...” I al final, recordava: “Si vosaltres no perdoneu, tampoc el Pare celestial us podrà perdonar..”

Tant els parlava del perdó, que Pere li va fer aquesta pregunta: “Senyor, si el meu germà m’ofèn... quantes vegades l’hauré de perdonar? Fins a set vegades?”. Tots recordeu la resposta de Jesús: “No, Pere, 7 no; setanta vegades set”.

Jesús va parlar del perdó en moltes altres ocasions (seria llarg de contar-les), però Jesús, sobretot, va donar-nos exemple de com hem de perdonar. Recordem Jesús clavat a la creu, dient: “Pare, perdoneu-los, que no saben el que fan” Ho tenim clar?

Després perdonarà a Pere les negacions durant la Passió, tot renovant-li la promesa de fer-lo el cap de la seva església. Perdonarà a Tomàs la seva incredulitat. Jesús no sap fer altra cosa que perdonar. Més ben dit encara: Jesús gaudeix perdonant. Recordeu: “Més alegria hi ha al cel per un pecador que es converteix, que per noranta nou que no necessiten convertir-se”.

Amics i amigues, amb aquest exemple de Jesús, a qui negarem el perdó? Hi ha més alegria en perdonar, que en mantenir-nos rancorosos. (Sant Pau ens dirà: “Déu us ha perdonat, perdoneu també vosaltres”).

Ens caldria recordar exemples meravellosos de gent que han sabut sa perdonar. Ens allargaríem molt. Quants màrtirs dels primers segles moriren perdonant, i com els mateixos botxins ho admiraven i es convertien. I quants dels nostres màrtirs més recents, van morir personant. Francesc Castelló, a punt de ser afusellat, aixeca la mà i diu: “Un moment... us perdono... i fins al cel”.

De vegades diem: “Jo perdono, però no oblido”. En aquest cas, t’estàs privant tu mateix de autèntica alegria del perdó. Siguem generosos, com Déu ho ha estat amb nosaltres.  Deixeu-me acabar. Vosaltres i jo, fem-nos ara aquesta pregunta: “Hi ha alguna persona a qui encara no he perdonat de tot cor?” Mirem la creu. BON DIA.

Hem estat contemplant el Crist que tenim a la sagristia i que el divendres surt pels carrers en el Viacrucis. És el moment en que Jesús perdona als qui l’ofenien. Jesús és el primer en perdonar.

Corregir al qui s'equivoca

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Corregir al qui s’equivoca

Amics i amigues, BON DIA.

Seguim amb les obres de misericòrdia, de tipus espiritual. Ve ara la que diu: Corregir al qui s’equivoca.

És molt necessari... però no gens fàcil... de fer-ho bé. Parlem-ne.

Quan una persona vol corregir un altra, i és, repetim, una cosa molt bona i necessària, cal que pensi abans algunes coses. Per exemple:

Sóc jo el més indicat per fer a l’altre aquesta correcció? És ara el moment més oportú per fer-la? Això que vull corregir a l’altre, o cosa semblant, no ho faig també jo? Potser, si ens fem aquestes preguntes, no tindrem tanta pressa en fer la correcció, o potser farem una pregària a Déu perquè ens prepari per a fer-la com cal, i prepari a l’altre per acceptar-la. O potser mirarem de corregir-nos abans del que no fem prou bé.

Amb totes aquestes “condicions”... potser es quedaran moltes correccions sense fer. D’acord. O potser ens prepararem per fer-les bé.

Tot això ho han de tenir present les persones que tenen obligació de corregir, de fer aquest “servei”. Els pares, els esposos, els professors, també els mossens... tothom qui està, d’una manera u altra, al càrrec dels altres.

Que ens mogui per a fer la correcció, no l’orgull, sinó la humilitat; no la impaciència, sinó la caritat. Si nosaltres intentem de corregir-nos del que altres ens acusen, estarem més preparats per fer, al temps oportú, i de la millor manera, la correcció als altres.

En la Sagrada Escriptura es parla molt de la correcció, de l’important que és fer-la o acceptar-la. I és lògic, perquè tots estem carregats, més del que pensem, de defectes, que ens cal corregir i que altres ens hi ajudin.

Una norma pràctica per encertar podria ser aquesta: Jo tinc faltes; com m’agradaria a mi que els altres me les corregissin? Doncs, així ho intentaré jo fer-ho al altres, quan convingui. Si jo accepto les correccions, estaré més preparat per a fer-les.

I pensem que, per més difícil que sigui fer-ho bé..., corregir és una gran obra de misericòrdia. Tingueu-ho en compte els esposos,entre vosaltres. Tingueu-ho en compte els pares amb els vostres fills. Tingueu-ho en compte els professors, els qui teniu algun tipus d’autoritat. Tinguem-ho en compte també els mossens...

I tots... demanem a Déu que ens doni paciència, que ens doni bondat, humilitat, i amor delicat... per fer la correcció quan calgui... i per acceptar les correccions que necessitem que els altres ens facin. BON DIA

Estem contemplant la nau de l’església del Carme. Com tantes esglésies, també la nostra està dedicada a la Mare de Déu i Mare nostra. Avui, dia de la mare, és també el dia de la nostra Mare del Cel.

Donar bon consell a qui el necessita

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Donar bon consell al qui el necessita

Amics i amigues. BON DIA

La segona obra de misericòrdia de caràcter espiritual és: Donar bon consell al qui el necessita.

Tots necessitem consell. Potser seria el primer que hem de pensar. Sempre necessitem un bon consell. Anirem a la deriva si no sabem buscar qui ens aconselli. Això vol dir que hem de ser humils.

Un bon consell el necessiten, no només els nens i joves, sinó tots: pares, mares, mossens, mestres, polítics. Qui pensa que no necessita consell és... l’orgullós. I l’orgullós, sigui on sigui, serà sempre un problema per a tots... i per a si mateix.

Siguem humils; no fem les coses simplement perquè ens dóna la gana i com ens dóna la gana de fer-les. Sapiguem consultar. Precisament, aquell que amb humilitat sap buscar consell i orientació, en el seu moment, serà també el més indicat per a donar un bon consell al qui li demana.

Poso un exemple. Què bonic que els esposos, amb senzillesa, sàpiguen comentar el que més convé per la casa, per als fills; sàpiguen escoltar-se, valorar l’opinió de l’altre, acceptar el que l’altre pensa. Aquests esposos, pares, estaran molt preparats per a donar, sense presses, quan convingui i amb bondat un bon consell als seus fills, petits o grans.

Qui s’ha format en aquesta actitud, humil, per parlar, per escoltar, vagi on vagi, en tot nivell serà un home de pau, que no voldrà fer prevaldre el seu gust, la seva opinió. I això, a tot nivell. Pensem a nivell de professorat, a nivell d’empresa, fins i tot, a nivell polític. La seva actitud serà sempre exposar –no imposar- la seva opinió. Sabrà escoltar el que diuen els altres, valorar les opinions diferents, buscar sempre i en tot el que sigui més oportú, encara que vingui d’un altre que no és del meu partit. Us imagineu un ple del Parlament, en que tothom parli amb respecte, amb llibertat i sàpiga escoltar els altres, buscant tots el bé del poble. Sí, amics, hem de creure que això és possible.

Està a les nostres mans fer-ho possible. Només cal que tots, a l’ambient o nivell on estem i ens movem, actuem i parlem sempre així, i escoltem els altres i busquem tots el que sigui més oportú, més adient al bé de tothom. Hem de creure que és possible. Hem de somniar en un món diferent. I, ja ara, mentre això arribi, hem de practicar-ho a casa nostra, al nostre ambient de treball i de relacions de tot tipus.

Potser, per acabar, hauríem de donar-li un tomb aquesta obra de misericòrdia. Hem dit donar consell al qui el necessita. Caldria afegir: deixar-se aconsellar. Buscar consell, ... perquè el necessitem. BON DIA A TOTHOM.

Estem contemplant aquest mosaic de la Capella del Santíssim, del Carme. És un àngel que ens diu: el Mestre et crida. És una invitació a passar una estona davant el Mestre, que és Jesús, en el sagrari. Ell és el millor conseller.

Ensenyar al qui no sap

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Ensenyar al qui no sap

Comencem avui, les obres de Misericòrdia, que en diem de caràcter espiritual. La primera és ensenyar al qui no sap.

És el que fan els pares amb els seus petits. Quantes coses els han d’ensenyar., i amb quina paciència i bondat! És el que fan els mestres i professors amb els seus alumnes. Potser em direu que ells cobren per fer aquesta feina. D’acord; però hem pensat i agraït la bondat, el respecte, la paciència amb què fan aquesta feina? A més, els mestres no acaben la seva labor quan toca sortir al pati. Sabem com atenen a l’alumne que necessita una explicació personalitzada, o l’orienten en algun problema, o, deixeu-me dir, fan fins i tot de pares d’aquests nens, dels seus alumnes. Mai agrairem prou la labor d’aquests mestres i professors. Tots nosaltres recordem mestres que, en molts moments, ens van tractar com a fills, ens van fer de pares.

Cal també agrair, especialment, a aquelles persones, que de forma totalment desinteressada fan un reforç escolar als nens i joves que no se’l poden pagar. Aprofito per agrair als molts professors i professores que aquí, a la parròquia del Carme, feu aquesta labor, des de fa ja anys.

Pensem també en les famílies, en què els fills més grans dediquen una estona per ajudar els més petits a fer els seus deures. Dóna gust de veure-ho.

I què direm de les mares, que, amb tanta paciència i afecte ensenyen al seus fills tot el que necessiten, en tots els sentits, perquè arribin a ser persones com cal. En realitat les mares dediquen tota la vida a aquesta obra de misericòrdia: Ensenyar al qui no sap. No oblideu que, fent això als vostres fills, ho esteu fent al mateix Jesús, que us ho recompensarà.

Hem dit mares; caldria dir també pares, avis, oncles i familiars. Tots dediquen moltes hores i afecte a “ensenyar als qui no saben”. Què bonic seria que tots els qui “ensenyen” d’aquesta manera, pensessin com Déu mateix valora aquesta tasca que fan. Potser això els ajudarà a fer-ho millor, amb més amor i paciència.

Acabaria dient a tots els qui ensenyen –ensenyem també els mossens- que ho hem de fer amb humilitat, no amb predomini; amb paciència, sense cansar-nos; amb bondat. Les coses les aprenem millor quan ens les ensenyen amb amor. Recordem que així ho feia Jesús amb els apòstols, amb la gent. No tenia pressa, ho deia una i una altra vegada. I, sobretot, els donava exemple d’allò que els volia ensenyar. Així ho hem de fer sempre els pares, mestres, mossens, tothom. Més que paraules i lliçons... és l’exemple de qui ensenya el que arriba més al cor del qui apren.

Així, doncs, recordem aquesta preciosa obra de misericòrdia: ensenyar a qui no sap.

Hem fet aquesta explicació des de l’ambó, per significar que el nostre millor mestre és Jesús, que és la Paraula de Déu, que, des d’aquí, se’ns transmet en la celebració de l’Eucaristia. L’obra és, com tot el Presbiteri, de l’any 1997.

Enterrar els morts

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Enterrar els morts

Amics i amigues. BON DIA.

Seguim amb les obres de misericòrdia. La setena s’enunciava abans així: Enterrar els morts. Potser direu que això es fa sempre i a tot arreu. Pel que sabem, és veritat; però abans no era així.

Recordem que Tobies ha passat a la història com un home bondadós, que, amb prou feina i amb molts problemes es dedicava a donar sepultura als morts que trobava freqüentment pels carrers. Us recomano la lectura d’aquest llibre de Tobies, que pertany a l’Antic Testament.

Enterrar els morts. També és una necessitat, especialment en temps de guerres. Però bé; gràcies a Déu, no és avui el nostre cas.

Però, respecte dels difunts, hi ha moltes accions que podem tenir en compte, i que són realment actes, obres de misericòrdia.

Pregar, oferir la missa per la seva salvació. Acompanyar el dol, passar prudencialment una estona amb la família que ha perdut un membre. Una breu trucada telefònica. Assistir a l’enterrament. L’amor a la família concreta ens dictarà a cadascú el que sigui més oportú. Però tot és “obra de misericòrdia” envers el difunt i envers la família que l’ha perdut.

Hem parlat, fa un moment, d’oferir la Missa pels difunts en general o un difunt en concret. Diguem que és l’obra de caritat més beneficiosa al difunt de totes les que podem fer i imaginar. Recordem. En la Missa no som nosaltres principalment els qui preguem. És Jesús mateix qui ofereix la seva vida pels vius i pels difunts; perquè en la missa, Jesús actualitza la seva mort en creu i la seva resurrecció. I ho fa en favor dels vius i dels difunts. No hi ha pregària ni acte que es pugui comparar a l’eficàcia salvadora de la mort i resurrecció de Jesús, que s’actualitza en cada eucaristia.

Així ens ho ensenya l’Església. I així ho han entès sempre els bons cristians, que busquen poder oferir una missa pels seus difunts. Saben que és el millor i més eficaç que poden fer. Nosaltres, amb tot el que fem i diem, podem aportar consol, acompanyament, simpatia als familiars dels difunts. Però... als difunts... només hi arriba Déu Nostre Senyor. I hi arriba de la manera més eficaç, si posem davant el Pare el sacrifici redemptor del seu Fill, Jesús, que ha donat la vida pels vius i pels difunts. I això és la Santa Missa. Si pensem i ho vivim així, aquesta Missa no serà només la millor pregària pel difunt, aportarà també consol i pau als familiars; i... a nosaltres ens ajudarà a penetrar més en el misteri central de la nostra fe.

Pensar així, i actuar així amb els difunts, resultarà ser una obra de misericòrdia envers ells, envers els familiars i... envers nosaltres mateixos. BON DIA.

Estem enfocant les pintures centrals del absis de la parròquia del Carme. Totes obra de Víctor Pallarés l’any 1997. Mirem ara la tomba buida, signe de la Resurrecció de Jesús, que és penyora de la resurrecció dels difunts.

Visitar els malalts

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Visitar els malalts

Amics i amigues, BON DIA

Seguim recordant i explicant les Obres de Misericòrdia. Recordem: “Quan jo estava malalt em veu visitar”, dirà Jesús. “Quan ho fèieu amb un d’aquest petits, m’ho fèieu a mi”. Entreu al meu regne”.

Visitar els malalts. Quantes vegades ho heu fet tots vosaltres! I com ho agraeixen els malalts! Alguns tenen a la vora el seus familiars. No importa. La visita d’un amic sempre l’agraeix el malalt. Visitar-lo és demostrar-li que l’estimem. I això el malalt ho necessita tant o més que les medicines. Sentir-se estimat. Això no té preu. Ni es ven, ni es compra, ni es paga... És simplement “estimar”.

I de què parlarem amb els malalts? De tot. De què parlen els amics? De tot. És passar una estona amb una persona que estimem. I això el reconforta. És la millor medicina. La medicina de l’amor.

Potser no podrem fer el que feia Jesús. Ell curava el malalt, el paralític, el cec, el leprós, el mut... i ells quedaven molt contents.... de la curació i... de l’amor de Jesús. Això és el que els retornava la felicitat: la curació... i el sentir-se estimats. I per això seguien Jesús. Nosaltres... no podrem curar el mal físic del malalt, però si se sent estimat...

Hem parlat ara de Jesús. I penso: no tinguem por de parlar al malalt de Jesús. Serà per a ell el millor consol: sentir-se acompanyat de Jesús en tot moment, especialment en el sofriment, en les moltes hores de soledat. I això no penseu que són paraules buides. Jesús està sempre a prop del malalt. Jesús s’identifica amb ell: “Quan estava malalt em veu visitar”.

Pot, fins i tot, arribar el moment de proposar-li la visita del mossèn, que estaria molt content de visitar-lo, de portar-li la Comunió.

A les parròquies hi sol haver un grup de persones que dediquen part del seu temps lliure a aquesta acció tan bonica i necessària de visitar els malalts; en nom propi i en nom de la parròquia. Així el malalt se sentirà estimat i vinculat a la parròquia.

Jo, avui, us proposo, als grans i als joves: ¿us agradaria formar part –en la mesura de les vostres possibilitats- d’aquest grup de visitadors de malalts? Digueu-nos-ho. Hi ha feina per a tots. De malalts no en falten. Malalts i... persones grans que viuen soles... no en falten. Faltaran qui els vulgui dedicar una estona?

Recordem la paraula de Jesús: “Veniu, beneïts del meu Pare, entreu al Regne... perquè quan estava malalt en veu visitar.... quan ho fèieu a algun dels meus germans, m’ho fèieu a mi.” BON DIA

El quadre d’avui representa la vinguda de l’Esperit Sant sobre els apòstols i la Verge Maria. Està situada també a la capella de la Mare de Deu de la Unitat. L’autora es Carme Benet.

Visitar els qui estan a la presó

Les obres de misericòrdia

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Visitar els qui estan a la presó

Amics i amigues, BON DIA

Seguim recordant i explicant les Obres de Misericòrdia. Recordem: “Quan jo estava a la presó i em veu visitar”, dirà Jesús.  No ho podem oblidar. Una de les pobreses és la d’aquells que estan mancats de llibertat. No es tracta ara de saber per què són a la presó. El fet és que hi són. I la mancança de llibertat els suposa un sofriment.

Direu: “Y què hi podem fer nosaltres?” Al llarg de la història, aquesta pregunta se l’han molta gent. Molta gent que, moguts per una veritable compassió, han trobat fórmules per estat al costat dels presos, de moltes maneres.

Sants fundadors d’Ordes religioses, dedicades no solament a visitar els presos, sinó fins i tot a alliberar-los amb els seus propis diners, i, a falta de recursos, oferir-se ells mateixos a ocupar el lloc del captiu.      Eren circumstàncies històriques diferents a les nostres, però que els movia l’amor al presoner, en el qui veien la mateixa persona de Jesús. Sant Maximiliano Kolbe, que en el camp de concentració, ofereix la seva vida a canvi d’un company que, a sorts, li tocava morir de fam; i, per tant, qui realment va morir de fam, va estar Maximiliano Kolve.

És el cas dels Mercedaris, que acompanyen el pres, li donen suport, l’escolten, el confessen, el conforten humanament, l’ajuden i fan d’intermediaris amb familiars, advocats...

I... baixem al nostre nivell. Potser coneixem alguna persona que està a la presó. No sempre les lleis ens permeten fer visites a la presó. Però consolar i escoltar i potser ajudar els seus familiars també és una manera de manifestar l’estimació. I això sempre arriba al qui està a la presó i ho agraeix. Un altre aspecte, que potser no tots sabeu, és que, en ocasions, segons la falta comesa, hi ha serveis alternatius a la presó. A la parròquia del Carme, ja fa mols anys, tenim i hi hem tingut aquest tipus de persones, als qui estem agraïts pel seu treball. Penso que també ells han agraït el tracte que han rebut de la parròquia i de les persones que estan al servei de la mateixa.

Cal parlar també d’una obra bona, molt a l’abast de tothom, la pregària pels presos.

Però... hi ha un aspecte, més a la rel que qualsevol altre, que és l’educació de la infància i joventut. Potser molts dels qui estan a la presó no hi serien si haguessin rebut una esmerada educació dels pares, mestres, sacerdots... Per tant, esmerçar tots els esforços possibles en aquesta educació seria –i és- la manera més radical de solucionar el problema de les presons.

Per això, des d’aquí, i en nom vostre i de tota la societat, voldria agrair a persones, institucions civils, congregacions religioses... que es dediquen amb cos i ànima a l’educació de nens i joves, la tasca que fan tan meravellosa i tan eficaç perquè “no calguin” presons, i per tant, presoners als qui visitar. I, en aquest sentit, i d’una forma molt especial, agrair l’educació familiar. Els nens i joves, que s’han sentit estimats, educats en el si de la família, estaran sempre molt lluny de necessitar qui els visiti en una presó.   

       

BON DIA A TOTHOM.

Hem estat, durant aquesta estona, davant de l’escena del naixement de Jesús, en la paret lateral esquerra de la capella que em diem de la Verge de la Unitat. Obra de Carme Benet, feta l’any 2005.