1.- Do de Saviesa

Dons de l'Esperit Sant

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. Bon dia.

Estem en els dies abans de la Festa de la Pentecosta. La festa de l’Esperit Sant. Aquest Esperit que Jesús, en pujar al cel, va prometre als seus apòstols; i l’ha promès a tota l’Església i a cadascú de nosaltres. Cal preparar aqueta vinguda de l’Esperit Sant. Com més el coneguem, com més el demanem, més preparats estarem per rebre’l. Per això aquests dies parlem del que anomenem set dons de l’Esperit Sant. El primer l’anomenem SAVIESA.

No és tracta de saber coses, de saber parlar, de saber de tot. No. El do de la Saviesa ens ajuda a veure les coses amb els ulls de Déu, a veure-les tal com Déu les veu, a apreciar-les tal com Déu les aprecia. I va fent créixer en nosaltres una intimitat amb Déu, ens fa sentir Fills de Déu, una relació que penetra totes les situacions de la nostra vida, les agradables i les costoses. Amb aquest do de la saviesa, el cristià sap que totes les coses li venen pesades i mesurades per la mà amorosa de Déu. I això li comporta una alegria permanent, passi el que passi: “Déu Pare m’ho ha preparat així”, ... sempre per al meu bé. Això ens dóna goig i pau.

Una mare de família, amb aquest do de Déu, veu en els seus petits, no tant les coses mal fetes que la posen neguitosa, sinó una ocasió de parlar-los, d’estimar-los, de fer-los pensar... Veu les coses i les persones amb els ulls de Déu. Una esposa, amb aquest do de Déu sap recompondre la relació amb el seu marit i treure el millor profit de les petites desavinences que hagin sorgit.

Aquesta persona, amb aquest do de l’Esperit, es converteix en un referent. Mirant aquesta persona, tothom sap què és el que està bé o no, el que convé i el que no convé. És el que passava amb Jesús. Podien acceptar-lo o combatre’l. Però... tots sabien què és... i què no és; què val i què no val. Jesús tenia la saviesa de Déu.

I així podríem parlar de totes les situacions en què ens trobem en la vida. Aquest do de la saviesa ens ajuda a veure en tot la presència i acció d’un Déu que ens estima. L’Esperit sant ens regala aquest do. El do de la saviesa. Veiem les coses amb els ulls de Déu, valorem les coses, com les valora Déu, estimem les coses i persones com les estima Déu. És un do de l’Esperit Sant.

Amics i amigues. Els dons no es compren. Els dons no es mereixen. Els dons es demanen. I un es pot preparar per a rebre’ls. És el que ens cal fer aquests dies. Tota l’Església i tots els cristians demanem aquests dons de l’Esperit i ens preparem per a rebre’ls. I una manera molt eficaç de preparar-nos és netejar el nostre cor; perquè l’Esperit Sant s’hi trobi a gust amb nosaltres. Heu pensat que la “confessió” és “l’invent” de Jesús per netejar el nostre cor? A la Verge Maria, l’invoquem com a “Seu de la Saviesa”. Que Ella ens doni aquesta gràcia.

Hem contemplat l’escena de l’Anunciació de l’Àngel a Maria. Sobre l’escena veiem el colom, símbol de l’Esperit Sant. El fruit que naixerà de Maria és obra de l’Esperit Sant.

8.- Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

8. Feliços els perseguits pel fet de ser justos, d'ells és el Regne del Cel

AMICS I AMIGUES. BON DIA. Avui acaben l’explicació de les benaurances amb aquesta: Feliços els perseguits pel fet de ser justos, d'ells és el Regne del Cel. En realitat, totes proclamen l’alegria: la dels pobres, els pacífics, els qui ploren, els nets de cor... és a dir, de tots els qui viuen segons l’estil de vida de Jesús. Tots aquests que viuen així, com Jesús, diu l’Evangeli que pot arribar a que siguin perseguits. Però aquesta persecució és al final la causa de l’alegria i la gran recompensa del cel. D’ells és el regne del cel.

El camí de les benaurances és com un camí pasqual, que porta d’una vida segons els criteris del món, a una vida segons els criteris de Jesús; d’una existència guiada per la carn, per l’egoisme, a una vida guiada per l’Esperit. El món, amb els seus ídols i prioritats no pot menys que rebutjar la pobresa d’esperit, la mansuetud, la puresa de cor... i, per tant, forçosament perseguirà i menysprearà con “il·lusos i fanàtics”, als qui viuen l’estil de Jesús. Així va passar amb Jesús; així passa amb els qui volen seguir-lo.

L’actitud d’aquell que no viu estimant els diners, com a bé suprem, molesta als cobdiciosos que el busquen per damunt de tot. Quan una persona viu segons els criteris de Jesús, els qui ho veuen poden adoptar dues actituds: o es deixen qüestionar i s’obren a la bondat, o rebutgen la llum i endureixen el cor fins a oposar-se i perseguir-lo de mil maneres. Així va passar amb Jesús. I així ha passat en les persecucions dels primers segles del cristianisme i en les persecucions de les dictadures dels segles recents.

La benaurança que comentem diu: d’aquests perseguits és el Regne del cel. Han trobat un tresor més valuós que el món sencer. Jesús va dir: De què li serveix a l’home guanyar tot el món, si arruïna la seva vida? Sense arribar a aquests extrems, en la vida de tots nosaltres, hi ha moments en què ens cal decidir: o cedir a una conversa de crítica o... acceptar que ens tractin de tontos; o cedir a una insinuació deshonesta, o acceptar el rebuig dels “amics”. En algunes ocasions, si volem ser de veritat cristians, haurem d’acceptar ser exclosos, menyspreats, criticats, burlats. No tinguem por: “...d’ells és el regne del cel”.

Tota la vida de Jesús va ser una ofrena per la bondat, per la pau, per fer el bé, per perdonar... I per tot això, per estimar la justícia, la bondat, va ser perseguit fins a ser clavat a la creu. Però atenció. La resurrecció de Jesús és... la resposta del Pare. D’ell és el regne del cel.

No tinguem por. Siguem com cal. Seguim Jesús de veritat. No importa el que diguin, ni el que ens pugui passar. Estimem la justícia, és a dir, la bondat, la netedat de cor, la generositat. D’aquests és el regne del cel. Fins i tot, aquí, ja a la terra, l’alegria de la bondat, de la fidelitat, és una anticipació de l’alegria del cel. I encara una altra cosa. Molts dels perseguidors es convertien veient la valentia i l’alegria dels màrtirs. Doble motiu per estar contents. Ja aquí se’ns promet una alegria especial. Déu no es deixa guanyar mai en generositat envers aquells que l’estimen. Que Maria, la mare, ens ajudi a entendre, a practicar i a gaudir de les Benaurances.

Hem fet l’explicació davant aquest tríptic que representa la Mare de Déu amb santa Àgata, sant Esteve, sant Francesc i una santa màrtir, i està situat tot just entrar a la casa parroquial del Carme.

7.- Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

7. Feliços els qui s'esforcen per la pau... perquè seran anomenats fills de Déu

AMICS I AMIGUES. BON DIA. Avancem en les benaurances. Avui ens diu Jesús: Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu,

Recordem unes paraules de Jesús, hores abans de morir: “Us deixo la pau, us dono la meva pau. Jo us dono la pau que el món no dóna. Que els vostres cors s'asserenin i no temin”. Sembla un testament. I ho és. Jesús , abans de morir, ens desitja el millor, i ens parla de la pau, de “la meva pau”. Deu ser una cosa molt important. Un testament. I un testament de Jesús. I ens l’assegura.

Ens la desitja –i ens la dona- Jesús. I la desitja a tot el món; perquè tot el món és obra seva. Ell ha donat la vida per tot el món. Quina és la pau que Jesús vol?

La pau és un conjunt d’actituds: és diàleg. No tots pensem igual, per això hem d’escoltar l’altre, que no és un “enemic”, sinó un germà. Pot ser que no arribem a entendre’ns, però si a “comprendre’ns”. Mai a enfrontar-nos. Mai la crítica, la maledicència, la calúmnia, el buscar sobresortir, el buscar el primer lloc, ser més que els altres, Més aviat qui vol la pau se n’alegra de que els altres prosperin. La pau suposa una “saviesa” especial. L’home de pau no valora per damunt de tot els diners, el poder, la influència. Valora més la germanor. La pau és “paciència”. La paciència d’un pare que sap que l’educació dels fills, petits o grans, suposa temps, afecte, donar-los exemple. Qui estima no té pressa.

Potser tot això ens sembla impossible, donada la realitat del món d’avui. Però pensem que si Jesús ens ho proposa... és perquè és possible... i és vital. Això sí; cal posar-hi tota la força, buscar-la amb constància, sense defallir. Cal creure que és el bé suprem. I cal saber també que la pau és un do. I els dons cal demanar-los amb constància. I per això, treure de nosaltres tot el que s’oposa a la pau. Tots desitgem la pau del món. Però aquesta pau passa per la pau de les famílies. I la pau de les famílies suposa la pau del cor. Un cor en pau va sembrant pau al seu voltant. És un bé molt gran. L’hem de procurar costi el que costi.

A Jesús, que va sempre buscar la pau en tot i per a tots... li va costar la vida. I a molts que en la història han buscat la pau també els ha costat la vida. Per això hem de tenir confiança. La vida de Jesús i de tants que han donat la vida per la pau, és la millor penyora de que la pau vindrà; ells han pagat el preu. No podem desconfiar.

Us dono la pau; us dono la meva pau. Aquesta pau, que Jesús, infant encara, va veure – i va aprendre- de la seva pròpia Mare, en totes les dificultats. la cova de Bethlem, la fugida a Egipte, refugiats en un país estranger; Maria s’abandonava a la voluntat del Pare; en mig del dolor, del dolor més intens, Maria tenia sempre pau. Era i se sentia filla de Déu. Aquesta pau que Jesús va viure en mig de les intrigues dels fariseus –que el volien matar, i ell ho sabia-. La pau que tenia Jesús clavat a la creu, perquè se sentia i se sabia Fill de Déu.

Aquest és el “premi” dels qui busquen la pau: Feliços els qui s'esforcen per la pau... perquè seran anomenats fills de Déu. BON DIA

Avui hem estat parlant mentre contemplàvem un mosaic que representa a la Mare de Déu del Carme, i que està situat al local dels baixos de l’església, tot just a la sortida de l’ascensor.

6.- Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. BON DIA

Seguim amb les benaurances. Ens toca avui: Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu. Déu es deixa veure per aquells que tenen el cor net. Un exemple clar:

Maria, la del cor senzill i net. Un cor només per a Déu i per allò que Déu vol. Maria que havia promès virginitat, i que davant de l’anunci de l’àngel d’esdevenir mare de Déu, no es deixa enlluernar per la proposta; per això, abans de donar el seu sí, exposa la seva situació: “jo he promès virginitat”. I Déu capgira les lleis de la naturalesa perquè aquella noia esdevingui mare sense perdre la virginitat. “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”

Sant Joan, el deixeble verge, el més jove dels apòstols; quan va sentir de Joan Baptista: “Aquest és l’anyell de Déu que esborra el pecat del món” va darrera Jesús. Juntament amb Andreu, va passar aquella tarda amb ell. Va veure, va conèixer Jesús. A la seva vellesa (potser 90 anys) recorda que eren les quatre de la tarda. Net de cor, va “veure” en Jesús el Messies esperat. Recordem que és el deixeble estimat, el que reclinà el cap sobre el costat de Jesús. Només a ell li revela Jesús qui és el traïdor. I és l’únic que el segueix fins a la creu. A ell li confia Jesús la seva Mare. “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”.

Aquesta netedat de cor, a través de la història de l’Església, ha estat estimada per quantitat immensa de persones, petits, grans i vells, homes i dones, de totes les races i colors, que han vist en Jesús –perquè tenien el cor net- el tresor més gran que podia donar sentit a tota la seva vida. I s’hi han consagrat. I al mateix temps –perquè tenien el cor net- ha sabut veure Jesús en la persona de tots els necessitats, i s’han consagrat a ajudar-los. “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”.

Un cor senzill, net, sense intencions lletges, obra la mirada als grans horitzons, sap veure Déu en totes les coses, s’entusiasma per les empreses més belles, ni que siguin difícils.

Un cor senzill i net, en qualsevol vocació que Déu el cridi, sigui el matrimoni, sigui la vida consagrada, farà feliç a tots els qui tingui a la vora. Un cor senzill i net sap estimar. En cada persona hi veu Déu. “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”.

Un noi, una noia, que tenen el cor net, veuran en els estudis una ocasió preciosa de fer un servei a la humanitat. I estudiaran amb tota l’ànima. Hi veuran Deu, en els llibres. Uns nuvis, amb el cor net, s’estimaran i se sentiran estimats més que cap altre. Cada un d’ells, hi veurà en l’altre el mateix Jesús. “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”.

Les persones que aixequen el món i la societat, els col·legis, les famílies, les parròquies... no són els més llestos, els més savis, els més poderosos, els més rics... Són els qui més estimen. I per estimar de veritat... s’ha de tenir el cor molt net. Aquests en tot hi veuran Déu... i s’hi entregaran en cos i ànima, “Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu”.

Hem contemplat aquest dibuix que presideix el local dels Baixos, que en diem “Espai Mossèn Joan”. La dibuixant va ser Betlem Oliveras, l’any 1996. El dibuix reflexa la imatge de la Mare de Déu del Carme, que presideix l’Església i és obra d’Enric Monjo, l’any 1943.

5.- Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. BON DIA

Anem avançant en la contemplació de les Benaurances, Avui ens diu Jesús: Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.

Què vol dir fam i set de justícia. No parlem dels qui volen venjança. Certament les injustícies fereixen la humanitat. La societat humana té necessitat urgent d’equitat, de veritat, de justícia social. La Bíblia parla del dolor dels pobres, dels oprimits; dolor que Deu comparteix i els vol alliberar, com ho va fer amb Moisès, alliberant-los de esclavatge d’Egipte.

En aquest sentit, quants n’hi ha que, moguts pel desig i afany de justícia, i per amor als pobres, han lluitat, no amb armes ni violència, però s’han jugat la pròpia vida, com ho va fer Oscar Romero, canonitzat pel papa Francesc. També la seva fam i set de justícia ha estat saciada.

Però la fam i set de justícia, de què ens parla Jesús, és encara més profunda que la legítima necessitat de justícia humana que tota persona porta en el seu cor.

Hi ha una altra set, més profunda que la set física, que és un desig a la rel del nostre cor: Diu el salm 63: “Tu ets el meu Déu, Senyor. Tot jo tinc set de tu, per tu es desviu el meu cor com en terra eixuta, assedegada, sense aigua. Els Pares de l’Església parlen d’aquesta inquietud que hi ha al nostre cor. Escoltem Sant Agustí: “Ens veu fer per a Vós, Senyor, i el nostre cor estarà inquiet fins que reposi en Vós”.

En cadascú de nosaltres, ni que no ens n’adonem, hi ha una set de veritat i de bondat; és la set de Déu. És l’Esperit Sant que desvetlla en nosaltres aquesta set. És l’aigua viva que Jesús prometia a la dona samaritana.

Per això l’Església és enviada a anunciar a tothom la Paraula de Déu. Perquè l’Evangeli de Jesús és la justícia més gran que es pot oferir al cor de la humanitat, que, ni que no s’ho cregui, té necessitat vital d’aquest evangeli.

Desvetllem en nosaltres aquesta set de Déu, de justícia, de veritat, d’amor. Si la tenim l’anirem desvetllant en altres que tenim a la vora. Penseu en els esposos i pares amb els seus fills. Jesús va viure en el si d’una família (Maria i Josep) que respiraven aquesta bondat, aquest afany de fidelitat, aquesta set de justícia en la seva vida (es diu que Josep era un home just). Pensem com educarien, amb paraules i amb l’exemple, el nen Jesús, que Déu els havia confiat.

Quan Jesús parlava i deia “Feliços els qui tenen fam i set de justícia” tenia molt present el que havia viscut de petit: uns pares que en tot i per tot buscaven la voluntat de Déu, buscaven agradar-li en tot, fos fàcil o difícil, fos agradable o penós. Uns pares que havien patit molt, però que els havia vist sempre amb l’alegria  que dóna a fidelitat a Déu. Els havia vist “assaciats” del goig de Déu.

Quan Jesús dirà: “Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats”, ho deia amb l’experiència que havia viscut a casa amb Maria i Josep.

Hem fet l’explicació davant un quadre de Maria Auxiliadora. Una figura de Maria, jove, amb el braços en alt com a intercessora davant Déu per tots nosaltres.

4.- Feliços els compassius: Déu els compadirà

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. BON DIA.

La benaurança d’avui diu: Feliços els compassius: Déu els compadirà. En aquesta benaurança, la causa i l’efecte coincideixen: el qui té misericòrdia rebrà misericòrdia. El Papa Francesc ho repeteix molt. Diu ell: El qui té misericòrdia serà “misericordiat”.

És el tema del perdó. Està en el cor de l’Evangeli:  "No judiqueu, i no sereu judicats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats. Doneu, i us donaran. Tal com mesureu sereu mesurats”. També al Parenostre diem: “Perdoneu es nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els nostres deutors”. I fixem-nos-hi bé: és la única petició del Parenostre que Jesús recull al final:  “Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres; però si no els les perdoneu, el vostre Pare no us perdonarà les vostres”.

Però, amics, de vegades se’ns fa molt difícil perdonar. És que... me l’ha fet molt grossa! Jo no puc perdonar això. I això entre esposos, entre germans, companys, veïns. I així passen els dies i anys... De vegades tota la vida.

Per què no pensem una cosa? Nosaltres... a Déu... no l’hem ofès? No l’hem ofès greument? No ho hem fet moltes vegades? Déu ens ha perdonat sempre. Escoltem Jesús des de la creu: “Pare perdoneu-los...” L’havien assotat, l’havien coronat d’espines, l’havien escopit, l’havien clavat a la creu... i se n’estaven burlant... I... el primer que se li acut a Jesús és: “Pare, perdoneu-los”.

Amics, veient això, qui de nosaltres dirà: Jo no puc perdonar, me l’ha fet molt grossa! Més que tu –i jo- a Jesús? Digues –i ho entenc- que no tens força per perdonar. D’acord. Demana aquesta força, que Déu –no ho dubtis- te la donarà.

No sempre les coses són tan fortes. Però hi ha molts moments en la vida de cada dia, que podem exercitar-nos en aquesta virtut de la misericòrdia, la compassió, el perdó. La convivència dels esposos, pares i fills, germans, amics... és un teixit d’ocasions per perdonar, per tolerar, per excusar, per no fer-se problema de les coses; i, al temps, per excusar-se d’una paraula, d’un gest, d’un to de veu...

Hi ha famílies, que, abans d’anar-se’n a dormir, tots, pars i fills, s’asseuen i pensen com els ha anat el dia. I sempre hi ha ocasió per demanar perdó i perdonar. I això tots: esposos, fills, grans i petits. És el moment d’entendre i gaudir d’aquesta benaurança: “Feliços els compassius...que ells seran compadits” Famílies que ens escolteu, per què no ho proveu?

Recordem per acabar: les benaurances són camí de felicitat. El que sap perdonar serà feliç... i tindrà la felicitat de saber-se perdonat.

Acabo dient: La Verge Maria mai va tenir odi als que havien matat el seu Fill. Ella va sentir: “Pare perdoneu-los”. I en el seu cor de mare, ho va repetir: “Perdoneu-los”.

Hem fet l’explicació d’avui en front de la imatge de la Mare de Déu del Castell, de Tragó de Noguera, on va néixer Mossèn Joan; és la imatge que el va veure morir. Confiem que en Mossèn Joan s’hagi complert aquesta benaurança: Benaurats els compassius, Déu els compadirà.

3.- Feliços els qui ploren, Déu els consolarà

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES, BON DIA

Seguim amb les benaurances. Recordem: és el camí de la felicitat (“Feliços... feliços...) que ens marca Jesús. Felicitat... desconcertant. No és la felicitat que el món busca; però és l’autèntica. Ens l’assenyala Jesús, que l’ha provat i ens vol immensament feliços. Som-hi, doncs.

Feliços els qui ploren, Déu els consolarà. Quin és el plor de que parla Jesús? No és el plor del qui ha caigut i s’ha fet mal. Es tracta d’un plor interior, diguem: feliços els qui s’afligeixen, els qui ploren en el seu cor.

Plora una mare en veure que un fill no va per bon camí. Eren les llàgrimes de Santa Mònica, la mare de sant Agustí, en veure com el seu fill s’llunyava buscant plaers i honors humans. Les llàgrimes de Mònica la portaven a pregar molt, a oferir tots els sacrificis possibles per la conversió d’Agustí. Eren llàgrimes d’amor. Tots sabem com Déu la va consolar. El seu fill Agustí el coneixem com a Sant Agustí.

Plora un jove que se sent impotent per sortir-se’n del pecat. Voldria..., però no pot. I plora. Intenta lluitar... però hi torna. I això el fa patir. Plora. No ho dubteu: Déu el consolarà. I se’n sortirà, com tants joves se n’han sortir. Aquests plors els escolta el Senyor. Qui plora pels seus pecats, aquest dolor és redemptor. Déu hi és allí. I l’aconsolarà.

Plora una nena davant d’unes notes baixes del col·legi. I les ensenya plorant als seus pares. Els pares que saben que la nena estudia de veritat, l’animen, i se’n surt. Són plors que... Déu aconsola.     Plorem per la defunció d’un familiar o un amic, o pel dolor d’un malalt... Plors que es converteixen en acompanyament, ajuda, pregària. Són signes del consol de Déu.

I quants i quantes han plorat veient el dolor de tanta gent, de nacions senceres, que passen gana, que moren per qualsevol malaltia. Aquests plors s’han traduït en obres de tot tipus al servei d’aquests pobles. Han plorat... i han actuat, fent un servei meravellós al món. Déu els ha consolat; i a través d’ells, a tantes persones que han pogut sobreviure.

Com veieu, parlem d’uns plors que no són –diguem-ne- llàgrimes de cocodrilo, sinó que són fruit d’un amor intens als altres, d’un penediment dels propis pecats, d’un desig de fer el bé... El consol de Déu ve sempre, Ell sap quan i com. Però és segur. Ens ho diu Jesús. I Ell ho ha viscut.  Va trobar-se amb molts que ploraven, cecs, muts, pecadors. A tots els va aportar consol. Ell mateix ha patit com ningú. Ha plorat... per nosaltres. Perquè... ha estimat del tot. I... Déu Pare... l’ha consolat. L’ha ressuscitat. AMICS, tinguem-ho ben clar: “Feliços els qui ploren... seran consolats. BON DIA

2.- Feliços els humils, perquè posseiran la terra

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. BON DIA. 

La benaurança d’avui diu: Benaurats els humils perquè posseiran la terra. Recordem que “benaurats” vol dir que estan en el camí de la felicitat. Qui són aquests humils? Diuen que la humilitat és la veritat. Humils són aquells –tant de bo ho fóssim nosaltres- que s’adonen, i accepten, que no son res de l’altre món, que les coses no sempre les fan prou bé, que, si tenen alguna qualitat és perquè l’han rebuda de Déu. S’adonen –i accepten- que tenen defectes, però s’esforcen per corregir-los; i per això accepten de bon grat les correccions que reben, sigui dels pares o dels companys, o de l’esposa o l’espòs. L’humil, si ha fet alguna cosa bé, no ho va escampant.

I què diu Jesús dels humils? Diu “Benaurats, perquè posseiran la terra”.L’humil no vol fer nosa a ningú. Els germans s’hi troben bé al seu costat. No s’ofèn per res. Accepta qualsevol tasca, la més senzilla, (tampoc no refusa la més gran, quan Déu li demana. És el cas de Maria). No té cap gana de figurar. No discuteix: accepta el que li toca o el que li donen. Això sí: no té por de parlar, quan cal defensar la veritat. Si una cosa no l’ha fet prou bé, demana senzillament perdó. No se sent mai ofès dels altres. Dóna de si el que pot. No exigeix res per a ell mateix; i això li dóna llibertat per a recordar les exigències de la justícia a qui calgui.

Podria ser que, a la vista de la gent, un home així no té futur. Jesús, en canvi, ens ha dit que els humils posseiran la terra. Realment els qui viuen al costat de l’humil, s’hi troben molt bé, saben que poden comptar amb ell per tot el que sigui bo, correcte, encara que costi. Aquest humil es guanya l’amistat de tots, de tots els qui busquen la veritat. No és enemic de ningú... encara que potser alguns ho siguin d’ell. Això sí, no pacta mai amb el mal. L’humil és agosarat, valent. Jesús estimava tothom, per això deia la veritat a tots, també als fariseus que volien matar-lo; en canvi ell els volia salvar.

Pensem en Jesús quan era petit. Seria amic de tots, disposat a perdre, però ajudant a tots, sense fer-se veure, atent al bé que pogués fer; això sí, mai pactava amb el mal. Quants dels seus companys parlarien a casa seva de Jesús als seus pares, com d’un bon amic! No és això posseir la terra? I... qui li havia ensenyat a Jesús a ser així? Va ser Maria, la mare. Com ajudaria Maria a Jesús a estimar els amics, a perdonar els amics, a excusar-los. I és que Maria era igual: estimava tothom, excusava i comprenia. Maria, sense fer-se veure, atreia la mirada de tots. Ningú podia parlar malament de Maria, sempre humil i al servei de tots. Lògicament l’Evangeli no ho diu. Però... quantes mares de Natzaret, en parlar a les seves filles, els posarien l’exemple d’aquella noieta, Maria, humil, , treballadora, alegre, fidel... Sense adonar-se’n, ella posseïa la terra de Natzaret. Jesús va tenir temps -30 anys- per comprovar-ho. Pensaria en ella quan deia: Feliços els humils, perquè posseiran la terra.

Estem davant unes pintures de l’absis de l’església del Carme. És l’escena de l’Anunciació. La senzillesa i humilitat de Maria ha atret la mirada de Déu i l’ha escollit per Mare. I ella respon: “Sóc l’esclava del Senyor” i accepta. És que els humils són al mateix temps... agosarats.

1.- Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.

Les Benaurances

Ens parla Mossèn Joan Ramon

AMICS I AMIGUES. BON DIA.

Comencem avui una breu explicació de les Benaurances, tal com les va expressar Jesús en el Sermó de la Muntanya. És una plana de l’Evangeli molt bonica, molt profunda. Jesús escollí la “muntanya” per parlar de les Benaurances, com si volgués dir-nos que ens vol portar a la felicitat més alta...i ens n’ensenya el camí.

Diu Jesús: “Benaurats els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el regne del cel”.Quins són aquests pobres en l’esperit? Són potser els qui s’ho passen malament per manca de menjar, de roba, de vivenda, etc...? Poden ser-ho. Però Jesús afegeix  “pobres en l’esperit”, és a dir, aquells que no posen la confiança en els diners que tenen, o en el que saben i poden; sí, és bo de tenir uns diners, per això treballem, és bo de saber les coses, per això estudiem; és bo de tenir capacitats; en realitat ens les ha donades Déu nostre Senyor... Tot això es bo, però....la nostra confiança, la nostra seguretat, la nostra alegria no està en les coses, que es poden perdre (en realitat es perdran). Els pobres en l’esperit posen tota la seva confiança en Déu, no en les coses. No es fan esclaus de les coses.

Sant Joan d’Àvila deia: “Qui és el pobre. Pobre és aquell que desconfia de si mateix, del seu propi parer, de les seves forces, de la seva hisenda, del seu saber; aquell que coneix la pròpia debilitat, la seva poca cosa... i posa tota la seva confiança en Déu que mai no el deixarà de la mà”.

D’aquests diu Jesús: Feliços els pobres, perquè d’ells és el Regne de Déu.

Què fàcil és pensar que quan Jesús deia feliços els pobres en l’esperit, pensava en la seva Mare. Més feliç que ella, ningú. Ho sabia per experiència. Ell, quan va néixer, havia viscut la pobresa de Maria: una cova, passant fred, en una nit d’hivern; fugint a Egipte perquè no matessin el nen. I després a Natzaret, vivint del treball de Josep... i així tota la vida. Però Jesús no havia vist una dona, una mare, més feliç que la seva, Maria. Maria havia posat tota la seva confiança en Déu, en tot moment. Jesús havia après a Natzaret, a casa seva, de Maria i de Josep, que la felicitat es troba en deixar-se portar per Déu.

Segur que pensaria en Maria, quan solemnement deia assegut a la muntanya: “Feliços els pobres en l’esperit, perquè d’ells és el Regne de Déu”.

Amics i amigues. Posem la confiança en Déu, no en les coses que no duren. I serem immensament feliços. Ens ho diu Jesús. Ningú més feliç que ell. I tots sabem com va viure i com va morir. Ens ho diu Maria, que ens mira... i ens anima a caminar pel camí que ens marca Jesús. Ella té experiència d’aquesta pobresa d’esperit... i d’una felicitat immensa. BON DIA.

0.- Introducció a les BENAURANCES

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Introducció a les Benaurances

• Feliços els pobres en l'esperit, perquè d'ells és el Regne del Cel.
• Feliços els humils, perquè posseiran la terra.
• Feliços els qui ploren, Déu els consolarà.
• Feliços els compassius: Déu els compadirà.
• Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran saciats.
• Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu.
• Feliços els qui s'esforcen per la pau, perquè seran anomenats fills de Déu.
• Feliços els perseguits a causa de la justícia, perquè d'ells és el Regne del Cel.

AMICS I AMIGUES. BON DIA.

Recordeu que hem parlat dels Sagraments, dels Manaments de la Llei de Déu, dels Preceptes de l’Església, de les Obres de Misericòrdia... Aspectes vitals de la nostra fe cristiana. I pensem ara parlar de les Benaurances. Una de les pàgines més boniques de l’Evangeli; Jesús, a la muntanya, assegut amb els deixebles i la gent, començà dient-los: Benaurats els pobres... els humils... els qui tenen fam... els qui ploren... i així fins a vuit benaurances. 

Amics, Jesús vol la nostra felicitat... les benaurances son camí de felicitat. Certament. un camí de felicitat desconcertant. La gent que escoltava Jesús, podien acceptar això? SÍ. En realitat veien com Jesús era pobre, humil, perseguit, just... i el veien feliç. Les benaurances són com la plenitud dels manaments. L’amor, en la mesura que creix, porta a un il·limitat abandó en Déu i a una il·limitada entrega al pròxim... i això implica pobresa, humilitat, amor a la justícia. Seguint el camí de les benaurances, cada dia som més lliures de l’egoisme, de nosaltres mateixos, cada dia estimem més..., cada dia més feliços.

Però, mossèn, vol dir que en moments de tanta angoixa, de tants malalts, de tants que moren, de tanta por,... és oportú de parlar de Benaurats.... benaurats...? No pot sonar a broma, o, fins i tot, a sarcasme, o a evasió de la realitat que ens envolta?

Pot semblar-ho... però no és així. Diria que és un moment molt oportú; que estem vivint les circumstàncies, en què podem entendre millor aquest ensenyament de Jesús i el per què de proclamar benaurats els humils, els pobres, els qui ploren...

Per altra banda, estem en ple més de maig, mes dedicat a Maria, la nostra Mare del cel. Hem pensat que Jesús, tot essent el Fill de Déu, és fill de Maria, i, per tant, va ser educat per Maria?. Ho dic pel següent: Quan Jesús, ja gran, parlava a la gent, li sortien les paraules, els pensaments, els sentiments, les experiències que havia viscut a casa amb la mare i Josep. El fet de que era Fill de Déu no restava importància a l’educació que havia rebut al si de la família sagrada de Natzaret.

Dic això perquè, quan Jesús parlava dels pobres, dels humils, dels qui ploren, dels perseguits... parlava de situacions que coneixia perquè les havia viscut a casa seva. I els proclamava “Benaurats” perquè ho havia experimentat. Havia vist patir a la mare, però l’havia vist sempre feliç. En aquest sentit també, Jesús podia dir per experiència: “Feliços els pobres... els humils... els qui ploren... Déu els consolarà”.

Quan Jesús proclamava les Benaurances, tenia en la ment i en el cor la figura de Maria, la seva Mare. Diríem que estava fent un “retrat” de Maria de Natzaret. Que ella, doncs, ens ajudi a comprendre l’esperit de les Benaurances.

Aquests dies anirem presentant diverses pintures o quadres on apareix la Verge Maria, la “benautada entre totes les dones. Avui la veiem dient al seu Fill –a les noces de Canà- “no tenen vi”, intercedint per aquells nuvis. La pintura és de Víctor Pallarés, l’any 1997, a l’absis de la parròquia del Carme.

Mateu, 5

1 En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s'assegué, i se li acostaren els deixebles. 2 Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient: 

3 --Feliços els pobres en l'esperit: d'ells és el Regne del cel! 

4 »Feliços els qui ploren: Déu els consolarà! 

5 »Feliços els humils: ells posseiran la terra! 

6 »Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! 

7 »Feliços els compassius: Déu se'n compadirà! 

8 »Feliços els nets de cor: ells veuran Déu! 

9 »Feliços els qui treballen per la pau: Déu els anomenarà fills seus! 

10 »Feliços els perseguits pel fet de ser justos: d'ells és el Regne del cel! 

11 »Feliços vosaltres quan, per causa meva, us insultaran, us perseguiran i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies! 12 Alegreu-vos-en i celebreu-ho, perquè la vostra recompensa és gran en el cel. També així van perseguir els profetes que us han precedit. 

4.- Dejunar i abstenir-se de menjar carn quan ho mana la Santa Mare Església

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Els Preceptes de l'Església

3.- Combregar al menys per Pasqua de Resurrecció

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Els Preceptes de l'Església

2.- Confessar els pecats mortals, al menys una vegada a l'any, i en perill de mort i si s'ha de combregar

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Els Preceptes de l'Església

Sant Anastasi, màrtir

Ens parla Mossèn Joan Ramon

1.- Oir Missa entera tots els diumenges i festes de precepte

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Els Preceptes de l'Església

Oir Missa entera tots els diumenges i festes de precepte

AMICS I AMIGUES. BON DIA.  Comencem avui a parlar dels 5 preceptes generals de l’Església. És a dir, de cinc aspectes que l’Església considera indispensables perquè el cristià visqui amb plenitud la seva vida cristiana i la seva pertinença a l’Església de Jesús.

El primer s’enuncia així: Oir Missa entera tots els diumenges i les festes de precepte. Germans i germanes. La Missa o la celebració de l’Eucaristia és imprescindible en la vida del cristià, en la vida de l’Església. És el manament de Jesús: “Feu això, que és el meu memorial”. És l’aire que respira el cristià. És el pa de la Vida. És l’aliment imprescindible. És la força. És la llum que il·lumina el camí. És... el TOT. És... JESÚS.

A uns cristians que es reunien d’amagat –perquè estava prohibit per l’Estat- per celebrar l’Eucaristia, els descobriren i els digueren: “Per què ho feu, si us ho hem prohibit?”. La resposta: “És que... sense la Missa no podem viure”, I els mataren.

I això des del principi de l’Església. Abans que existissin temples, ho feien a les cases particulars. En terrenys de missió, on hi ha pocs sacerdots, els fidels fan llargues caminades per participar en l’Eucaristia.

No és una pena que se’ns hagi de “manar” l’assistència a la Missa un cop a la setmana? Som nosaltres que hauríem de “demanar” la possibilitat d’assistir-hi.

I per què el diumenge? El poble d’Israel tenia com a dia festiu el dissabte. Ja des de l’inici de l’Església, es va considerar millor d’establir como a dia festiu el diumenge. És el dia en què Jesús va ressuscitar. És el dia en què l’Esperit Sant davallà sobre els apòstols. Juntament amb els diumenges, l’Església considera vital en la vida del cristià la Missa d’algunes festes molt senyalades “festes de guardar”. A tall d’exemple. La Festa de Cap d’Any, la festa de Reis, l’Assumpció de Maria, la Immaculada, Tots Sants, Nadal.

Quan en el precepte es diu: “Oir missa entera”, es refereix a les dues parts essencials; és a dir, la celebració de la Paraula, i la celebració de l’Eucaristia. És tot tan important! No ens podem perdre res. Des d’arribar uns minuts abans per concentrar-se, l’atenció a les lectures, l’homilia del celebrant i la participació en el misteri eucarístic –consagració, comunió, acció de gràcies-. Tot és vital. També el trobar-se amb els germans de la parròquia, amb els qui formem l’Església de Jesús.

Amics i amigues. No es pot dir tot en uns minuts. La Missa és l’actualització sacramental de tot el misteri de Jesús: passió, mort i resurrecció. Sense Missa no hi ha Església. Sense Missa no hi ha “cristià”. Una última paraula. Sabem que en aquests moments no us és possible la participació presencial de l’Eucaristia. Uniu-vos-hi al menys intencionalment.

Estem contemplant l’altar major de l’Església del Carme. Com a preparat per a l’Eucaristia. L’altar és el centre de l’Església. Representa Crist. Per això el mossèn, en començar i acabar la Missa, el besa amb reverència.

Introducció als Preceptes de l'Església

Ens parla Mossèn Joan Ramon

Els Preceptes de l'Església

Introducció

1. Oir Missa entera tots els diumenges i festes de precepte
2. Confessar els pecats mortals, al menys una vegada a l'any, i en perill de mort i si s'ha de combregar
3. Combregar al menys per Pasqua de Resurrecció
4. Dejunar i abstenir-se de menjar carn quan ho mana la Santa Mare Església

Introducció als Preceptes de l’Església

AMICS I AMIGUES. BON DIA. Fa ja unes setmanes van acabar d’explicar breument els 10 Manaments de la llei de Déu. Ho recordeu? Dèiem que són les coses principals, ordres, que Déu ha donat perquè tot vagi bé en la nostra relació amb Ell i en la convivència entre nosaltres. Els 10 manaments de la llei de Déu.

Doncs bé; tots sabem que Jesús, el Fill de Déu, per salvar la humanitat del pecat que ens condemnava a estar sempre lluny de Déu, es va fer home, va néixer de la Verge Maria, i després, als 33 anys, va acceptar ser clavat a la creu i morir per nosaltres. Sabem també que, als tres dies va ressuscitar tal com ho havia anunciat. Sabem que, als 40 dies, abans de pujar al cel, va dir als seus apòstols que anessin per tot el món a predicar l’Evangeli. I, com que els apòstols eren ignorants, de vegades covards, els va prometre que des del cel, els enviaria l’Esperit Sant, que els faria forts, valents. I així va ser, 10 dies després, el dia de la Pentecosta. L’Esperit Sant va davallà sobre ells. I amb la seva força, aquells 12 homes senzills, ignorants, porucs, van ser capaços d’anar per tot el món, predicant la doctrina de Jesús. Tots ells, i la gent que anava convertint-se en deixebles de Jesús, formaven l’Església de Jesús. Sant Pere, per voluntat de Jesús mateix, era el cap. Els qui anaven succeint a sant Pere en el govern de l’Església, els anomenem Papes. Avui, després de 2.000 anys, el Papa, el Sant Pare, tots el coneixem, es diu el Papa Francesc.

Aquell petit grup de 12 apòstols i poquets deixebles, avui som més de mil milions, que volem seguir Jesús i la seva doctrina. Tots formem l’Església de Jesús.

L’Església, com tota família -família gran- es regeix per unes normes, que fonamentalment són les normes de Jesús. A través dels segles, per a que tota l’Església es desenvolupi correctament i cada un dels membres faci el que li pertoca, s’han anat dictant orientacions concretes. Totes juntes –això també passa en les nacions, formen un Codi, que, en el cas de l’Església, se’n diu el Codi de Dret Canònic. Allí s’explica com s’han de celebrar els set sagraments, quina és la missió dels Bisbes, dels sacerdots; com han de funcionar les ordres religioses, quina és la missió dels laics; com ha de ser les relacions dels uns amb els altres... un seguit de normes, diverses segons l’estat de vida de cadascun dels cristians i de la missió que cadascú té dintre de l’Església.

Però, com que tots formem una sola família i tots volem ser fidels al que Déu vol de nosaltres, l’Església ens dóna uns poquets preceptes -5 en total- senzills, però fonamentals, per a tots igual, que en diem els CINC PRECEPTES DE LA SANTA MARE ESGLÉSIA.  És el que, a partir de demà, explicarem breument, com hem volgut fer sempre.

BON DIA

Estem contemplant l’interior de l’església del Carme, vista des del fons, Les esglésies o temples, per grans que siguin, les escrivim amb lletra petita. Però amb lletra gran, majúscula, escrivim quan parlem de l’Església de Jesús, que formem tots els cristians.