Donar posada al pelegrí

Les obres de misericòrdia

                                                               Ens parla Mossèn Joan Ramon

Donar posada al pelegrí

Amics i amigues, BON DIA

“Donar posada al pelegrí” és l’expressió d’una altra obra de misericòrdia. Potser avui, expressaríem el mateix, per entendre’ns millor: dient: “oferir una llar al qui viu al carrer”.

No cal anar lluny... als nostres pobles, i, sobre tot, a la nostra ciutat. No cal que ens ho expliquin. Ho veiem tots els dies: gent al carrer, que no tenen on passar la nit. On la passen, doncs? Depenent del temps que faci, damunt un banc del passeig, en els caixers de les entitats bancàries, en altres indrets que no ens podem ni imaginar.

“Viure al carrer... passar la nit al carrer”. Així viuen –millor dit: malviuen- molta gent, molts germans nostres... o no ho són?

Ens podríem fer –i ens la fem de vegades- la pregunta: Com han arribat a aquesta situació d’haver de viure al carrer? Son ells, o qui és que té la culpa? Les respostes serien múltiples... però ells continuen malvivint al carrer.

Se’ns demana a nosaltres saber la resposta? O aportar solucions.

A través de la història –el problema hi ha estat sempre- han sorgit moltes persones que, amb generositat, amb enginy, amb diners, han dedicant tot el seu temps, a aquests “pobres” del carrer. I així han sorgit institucions, congregacions religioses, entitats civils, públiques i privades. Sants i santes, coneguts i altres no coneguts, han fet d’aquesta tasca, durant centenars d’anys, la seva ocupació i vocació. En cada persona que viu al carrer, hi han reconegut el mateix Jesús... i li han buscat un sostre, un llit.

Podríem parlar de persones i institucions, que,  aquí, a Lleida mateix, ho han fet i ho fan, de buscar sostre per la gent del carrer. Sense voler deixar-me’n cap, permeteu-me breument parlar-vos d’una persona que tots heu conegut i estimat: Mn. Joan.

Quan ell, amb alguns laics, va fundar JERICÓ, volia que tothom, especialment els pobres del carrer, pogués tenir un “plat”, un “llit”, i un acompanyament. El guiava Jesús, en la paràbola del Bon Samarità, que va recollir aquell ferit del carrer, el va portar a la posada i va pagar-ne totes les despeses.

No ens és fàcil als particulars solucionar els problemes –reals o ficticis- d’aquests pobres del carrer. Potser el que se’ns demana és que, en la mesura de les nostres possibilitats, ajudem i col·laborem amb les institucions, civils o eclesials, que se n’ocupen. És una obra de misericòrdia, diguem-ho això: donar sostre al qui no en té. I... ho estem fent amb Jesús... que, en el seu dia ens dirà: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè em veu ajudar”.

Hem estat contemplant aquesta escena, pintada a l’absis de la parròquia del Carme, per Víctor Pallarés, l’any 1997. Representa al trobada de Maria i Elisabeth. Maria apropa joiosa la mà al ventre gràvid de la seva anciana cosina. Elisabeth queda admirada del que “ha passat” en Maria, la seva jove cosina.